Llars d’acollida: un nou cercle familiar, d’estima i de suport
"Ha passat volant", apunta la Marta en adonar-se’n que en pocs dies farà 6 mesos que el Jean, jove acollit durant gairebé un any a la casa d’acollida BACstation Vallcarca, va començar a viure a casa d’ella i del seu marit, el Manel. Va ser a través del programa Referents que la Marta i el Jean es van conèixer, i a poc a poc han creat un vincle que, a dia d’avui, ja va molt més enllà.
"Em va agradar molt", explica el Jean quan parla de la primera trobada que va tenir amb la Marta. "Vaig veure que realment li interessava la meva vida, la meva situació personal, els meus papers…", confessa mirant la Marta. Somrient, ella afegeix que li havien donat "molt bones referències d’ell" i que es va trobar un jove igual al que li havien descrit. "Li agrada la política i podem parlar de la situació a l'Àfrica", explica mentre el Jean assenteix amb el cap i, entre rialles, apunta que la Marta "coneix més Àfrica que jo mateix".
Quan la responsable del programa de Referents li va parlar a la Marta del programa de Llars d'Acollida, ella reconeix que ja tenia ganes d'acollir. "El Jean ja coneixia tota la família, inclosa la meva filla Inés, que encara viu amb nosaltres", apunta la Marta mentre assegura que a tots els hi va semblar bé. "Sempre hem tingut la casa plena i no es podia, però ara que podem, per què no ho hauríem de fer?", afirma amb convicció. El Manel, que escolta, afegeix que, a casa seva, eren 9 germans i per això sempre li ha agradat que hi hagi moviment a la casa, i que des d’un bon inici el Jean li va semblar un noi "estupendu".
La Marta assegura que estava convençuda que no tindrien "cap problema" i li semblava important l'acollida perquè el podrien "recolzar perquè pogués estudiar allò que volgués sense pressa", apunta, alhora que fa referència al gran nombre de joves que deixen d'estudiar per començar a treballar el més ràpid possible, fruit de la necessitat, i que després es veuen abocats a treballs poc qualificats. "Jo no podria estar estudiant informàtica sense aquest suport", apunta en Jean, escoltant la Marta, alhora que deixa caure que, quan la seva educadora li va dir que podria anar a una família d'acollida, "la Marta i el Manel van ser el millor que em podia imaginar".
"Estic estudiant i també estic aprenent moltes altres coses, com el català, que ara el parlo molt millor", apunta el Jean mentre riu i mira de reüll el Manel, amb qui practica el seu català a casa. El Manel, fent broma, diu que no sap si avança o va cap enrere amb el català, però el que sí que té clar és que tenir el Jean a casa "és molt enriquidor" i "molt fàcil", fins al punt que "sembla que tota la vida hàgim estat junts". La Marta assenteix i afegeix que "és un intercanvi personal i cultural", i que és tan positiu per a les persones que acullen com per a la persona acollida, ja que li obre la porta a "conèixer la nostra cultura, una cosa molt important si vol treballar i viure aquí".
Quan els companys de l'escola del Jean li pregunten on viu, ell respon "amb la meva família catalana". I amb orgull reconeix que això li fa "sentir molt feliç, perquè són realment la meva família, em sento un més". La complicitat entre el Jean, la Marta i el Manel és latent, però per si hi havia algun dubte la Marta deixa clar que la porta de casa seva “estarà oberta fins que ell vulgui marxar”.
